L’any 2024 diversos patis d’escoles de Barcelona foren precintats i clausurats, arran de les denúncies de persones residents de l’entorn respecte les superacions dels límits legals de soroll. Pot semblar inversemblant, però la clausura fou ben real durant mesos.

I no cal preguntar-se què hi havia abans, si les escoles o els pisos del voltant; seria massa simple. Allò necessari d’abordar és què volem que siguin els nostres pobles i ciutats, i què s’hi ha de poder fer.

De moment, el març de 2025 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei 4/2025, de 26 de març, de modificació de la Llei 16/2002, de protecció contra la contaminació acústica. Aquesta modificació exclou del compliment dels límits de soroll de la pròpia llei les activitats lectives, extraescolars, de lleure, culturals i esportives que es fan als patis dels centres educatius entre les set del matí i les nou del vespre, així com també les activitats esportives que tenen lloc als equipaments esportius en la franja horària compresa entre les nou del matí i les deu de la nit. Per tant, els patis precintats pogueren ser reoberts la primavera passada.

Cal dir que aquesta modificació de la llei va anar precedida d’algunes campanyes, una de les quals fou “El so dels infants al pati de l’escola no és soroll”, liderada per l’Institut d’Infància i Adolescència de l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta campanya se subratllà la importància dels patis escolars en relació al dret dels infants al joc, al descans i al temps lliure, el dret a la salut física i mental, així com també es reconeixia el seu paper en la vida comunitària i la cohesió social. En definitiva, es posava de manifest que els patis de les escoles són un espai de vida al servei de tota la comunitat.

Totalment d’acord. Ara bé, cal reconèixer que la casuística dels infants als patis escolars és merament un cas particular dins d’un context molt més ampli. És a dir, i utilitzant la diferenciació terminològica que ha fet la campanya entre so i soroll, potser el lema hauria de ser “El so de la gent no és soroll”. Sense diferència d’edat (infants) i sense distinció de lloc (patis escolars). O dit d’una altra manera, és que només tenen dret a la salut física i mental, el lleure i el joc, les persones de poca edat? Evidentment, no. O és que els espais per la vida s’han de confinar i recloure únicament als patis escolars? Evidentment, tampoc. Carrers i places han de tenir, precisament, aquesta vocació d’espais de vida al servei de tota la comunitat.

Per tant, es podria dir que aquesta campanya va destapar la caixa dels trons sobre el so que emetem la gent quan ens reunim plegats, per tancar-la de seguida, tot afirmant que els infants jugant a un pati no es poden considerar soroll. Clarament, la decisió sobre què és (o no) soroll té ben poc de tècnic i molt de ideològic o polític (en el bon sentit de la paraula). Així, en aquest mateix sentit, s’haurien d’ampliar les excepcions de la llei a un ventall molt més ampli de casos, que contemplin la vida de la gent als carrers i les necessitats de totes les persones que vivim a pobles i ciutats (també la joventut, l’adultesa i la vellesa). Tot i saber que la vitalitat humana als carrers pot generar molèsties. Però aquestes molèsties cal tolerar-les en nom d’un bé superior, que és –precisament– la vida en comunitat.

De fet, com va ser desenvolupat a un altre lloc, la nostra societat tolera massa bé els danys que ocasiona el model de vida de l’adult hegemònic (per exemple, morts i malalts associats al trànsit, a través d’accidents, contaminació de l’aire i soroll), mentre que es mostra molt intolerant amb les molèsties (que no danys) que generem les pròpies persones quan gaudim de companyia. Així, aquesta intolerància indueix que la vida a pobles i ciutats sigui ben vista bàsicament per a treballar, consumir i tancar-nos a casa a mirar Netflix i Instagram, usant els carrers per a desplaçar-nos i gaudint d'ells fonamentalment per a passejar. Ara bé, son aquests els pobles i ciutats que somniem? És aquesta la vida que anhelem?

En definitiva, sembla que el tema dels infants i els patis escolars s’ha entès sense dificultats i ràpidament s’ha modificat la llei. Segurament, tot allò que envolta les escoles –com també succeeix amb la transformació dels carrers escolars–, sempre genera majors consensos i complicitats. Ara bé, el reconeixement que el so dels infants als patis no és soroll, hauria de ser un primer pas per anar obrint la veritable caixa dels trons: el so de la gent és soroll? Quan sí i quan no? Sempre? Mai?